Arriba, al Teatre Goya, Mejor no decirlo, una comèdia sobre la sinceritat protagonitzada per Imanol Arias i María Barranco

Cesar Martínez va encetar l’acte agraint la presència dels mitjans i la seva tasca com a difusors del teatre i la cultura. De la mateixa manera, va donar les gràcies a la companyia i va felicitar els membres per començar l’exhibició de l’obra amb moltes de les funcions ja exhaurides. En efecte, l’espectacle ha despertat una gran expectació entre el públic, generant una dinàmica de prevenda del tot extraordinària; quelcom comprensible atès la producció compta amb dues grans figures de la interpretació com són María Barranco i Imanol Arias.

Imanol Arias ha confessat que, ja des del primer moment, el projecte el va atraure per la seva intel·ligència i elegància:

“Vinc d’un recorregut llarg: gairebé un any a Buenos Aires i prop de 100.000 espectadors. Des del principi, quan vaig acceptar la funció, hi va haver un “pessic” amb la proposta: per què m’atreia una cosa tan diferent del que havia fet fins aleshores. El descobriment va ser que l’obra té una gran intel·ligència a l’hora d’adaptar la història al ritme de l’espectador. És una comèdia intel·ligent, construïda a partir d’escenes breus. En escena, sovint tens la sensació que el text és un elogi de la paraula precisa, una reflexió sobre quant temps som capaços de mantenir l’atenció. Aquí rau, crec, l’èxit de la funció: aconsegueix mostrar una cosa poc habitual fora del teatre, que dues persones necessitin parlar per estimar-se, sempre des de l’escolta. En lloc d’una obra solemne, proposa una comèdia —a moments hilarant— que, sota la direcció d’en Claudio, exigeix una precisió gairebé txekhoviana: no es pot modificar ni una sola rèplica. Aquesta exactitud fa que el text funcioni amb una gran eficàcia escènica.”

Segons l’actor, l’obra qüestiona idees habituals sobre la parella, la comunicació i si una relació basada en l’honestedat i la sinceritat absoluta és avantatjosa o no.

“La sinceritat no està sobrevalorada; el que ho està és la repetició mecànica de discursos. Conviure implica parlar, però també entendre la mecànica de la relació: l’amor no és únic ni etern. Ell, malgrat definir-se com a progressista, és més conservador; ella, en canvi, és imprevisible. En aquesta tensió, apareix la necessitat de preguntar-se per què diem el que diem: perquè convivim i perquè ens estimem.”

No obstant això, la peça també aborda temes d’impacte social com la sida, els tractaments actuals, les relacions, la ideologia o la gestació subrogada, sense plantejar-los com a debat, sinó incorporant-los al discurs, dotant al text d’una profunditat que va més enllà de les comèdies convencionals. “Genera moments de reflexió col·lectiva: la possibilitat de sostenir una opinió i, alhora, mantenir-hi reserves, d’exercir un pensament crític en un context social marcat per la immediatesa i la manca de reflexió. Aquest és un dels seus valors com a comèdia.”

Arias va alabar tot el procés d’assajos, assegurant que l’ambient d’investigació ha estat fonamental per aconseguir un bon resultat escènic:

“El procés de treball ha estat molt lliure, sense assessorament extern. Per a mi, ha estat fonamental el treball amb la María: una actriu d’una gran llum i precisió, que entén que el teatre no es pot improvisar cada dia. La màxima honestedat amb l’espectador és repetir la funció amb la mateixa exactitud cada vegada. Per a mi, que no venia de la comèdia, ha estat un aprenentatge essencial.”

L’espectacle, a més, formarà part de Cap butaca buida, la iniciativa que busca omplir tots els teatres de Catalunya i que, enguany, en la seva tercera edició, es celebrarà dissabte 21 de març

“Iniciatives com el “Cap butaca buida” apunten cap a una idea essencial: el teatre hauria de formar part de la quotidianitat, com el pa. Compartir un espectacle hauria de ser un acte habitual, especialment en una societat cada cop més individualitzada” – ha afirmat l’actor.

Per la seva banda, Maria Barranco, partenaire escènica d’Arias, es va confessar molt il·lusionada per haver exhaurit moltes de les localitats abans mateix d’estrenar.

“És fantàstic que hi hagin tantes entrades venudes. És un plaer poder ser aquí. A mi, amb aquesta funció, se m’ha aparegut la verge: és un regal. La faria gratis, perquè la gaudeixo moltíssim, tant amb la funció com amb el meu company de viatge.”

L’actriu va reconéixer que la pròpia temàtica de l’obra l’ha fet reflexionar, fent-la canviar de parer pel que fa a actituds o maneres d’encarar les relacions en la seva vida quotidiana: “Amb aquesta obra he après a callar, a mossegar-me la llengua de vegades, perquè no tot és blanc o negre: hi ha grisos, i això és molt important a la vida. El bonic d’aquesta parella és que més que discutir, dialoguen. I sobretot, que sempre fan coses junts: gaudeixen de tot, fins i tot quan es barallen. Ella no es calla mai res, però també li ensenya a ell que de tant en tant cal expressar-se. El públic s’hi sent molt identificat. Ens han dit coses com: “el meu marit és clavat a tu” I el millor comentari, en acabar la funció, és: “la tornaria a veure demà mateix”, perquè s’hi reconeixen.”

Barranco també va agraïr compartir un projecte com aquest amb dos professionals com Imanol Arias i Claudio Tolcachir que, amb el seu bon fer, l’han fet sentir molt còmode durant tot el procés de creació.

“Quan vaig conèixer l’Imanol, ell ja era l’Imanol Arias i jo era una nena que acabava d’arribar de Màlaga. Hem tingut èpoques de veure’ns molt i d’altres de menys, però aquest retrobament ha estat fantàstic. D’alguna manera, com a l’obra: tots dos hem viscut moltes coses i ens hem trobat en un moment en què volem gaudir. Això es nota a escena: estem tota l’estona tocant-nos i besant-nos, i si no tens complicitat amb l’altra persona, es faria molt difícil. La mà de Tolcachir és extraordinària. Té una manera de dirigir molt particular: et va guiant sense que gairebé te n’adonis, et va donant coses a poc a poc. És un plaer treballar així. El meu personatge s’ha convertit gairebé en una segona pell.”

Mejor no decirlo es representarà des del dimecres 18 de març  i només 4 setmanes, fins al 12 d’abril, al Teatre Goya.