Una bufetada a temps: Una comèdia sobre els límits de l’educació a La Villarroel

Tania Brenlle ha encetat l’acte donant la benvinguda als assistents i presentant el muntatge, un text de Marta Buchaca que, en aquest cas, també ha dirigit; un text atrevit ja que planteja un debat extremadament vigent al voltant de l’educació i a manera de criar els fills.

“Sota aquest títol tan provocador, Una bufetada a temps, queda clar que ens trobem davant d’una comèdia. Quan la Marta me’l va fer arribar, de seguida vaig pensar que s’havia posat en un bon embolic, perquè l’obra confronta dos sistemes educatius, dues maneres d’entendre l’educació dels infants. És evident que el debat està servit. L’espectacle ha estat en residència a l’Espai Maragall de Gavà, on en vam poder fer un primer tast, amb mestres convidats, i puc assegurar que, en acabar, tothom en parlava. Perquè, tot i que els espectadors poden ser o no pares, tots tenim al nostre voltant algun cas que ens remet directament a allò que planteja la Marta.”

Brenlle ha confessat rebre la proposta amb molta il·lusió, sobretot pel fet de ser capaç de dur a escena una confrontació entre dos punts de vista i fer que el públic vagi canviant el seu parer al llarg de la funció.

Crec que, al final, tots fem el que podem a l’hora d’educar: som humans i actuem com sabem.

Hi ha coses molt valuoses en la nova educació, però també hi detecto mancances.” Marta Buchaca

Per Marta Buchaca, que signa tant l’autoria com la direcció escènica del muntatge, aquesta és una obra que tracta un tema que l’interpel·la directament com és l’educació dels fills i els límits de la disciplina.

“Jo sempre escric sobre allò que em preocupa o que estic vivint, i ara mateix la meva guerra a casa és jo contra els meus fills i contra els meus pares, que constantment em diuen la seva. Porto els fills a una escola lliure, en soc fan, però també hi veig matisos, com a tot arreu. Aquesta tensió és molt present: abans, quan érem petits, vèiem que els avis marxaven i corríem darrere seu; ara passa just el contrari.”

En efecte, el punt de partida de l’obra ens situa directament en el conflicte a partir del qual es desenvoluparà tota la reflexió de la proposta: un avi ha donat una bufetada al seu net. Des de l’escola es convoca una reunió per estudiar quines mesures prendrà el centre davant d’aquest fet

“Durant el procés d’escriptura – explica Buchaca - vaig descobrir que, des del 2007, no es pot posar la mà a sobre d’un infant sota cap concepte, ni tan sols amb finalitats correctives. Per sort, hem anat evolucionant en la protecció dels menors, però em va sorprendre que hi hagués una llei que ho explicités d’aquesta manera.”

En la seva línia habitual, Buchaca utilitza la comèdia per abordar problemàtiques importants i que, precisament per això, funciona amb el públic:

“L’obra és una comèdia que articula aquest debat entre l’educació d’abans i la d’ara. El públic riu, hi ha equívocs, però també surt pensant. Estic molt contenta: tinc un equip de luxe, un equip somiat, i és la primera vegada que treballo amb actors que no són de la meva edat. No els coneixia i el procés ha estat molt bonic. Això també em dona tranquil·litat, perquè durant la residència a l’Espai Maragall la gent reia molt i, alhora, captava el missatge i es plantejava preguntes. Jo faig comèdia, però m’interessa parlar de temes profunds, i per mi l’educació és probablement el tema més important de la societat, juntament amb la cultura, perquè van íntimament lligats.”

Lluny de voler ser moralista o criticar una o altra estratègia a l’hora d’enfrontar-se a un tema tant sensible i poc clar com la manera d’educar, Buchaca opta per traslladar un missatge de sentit comú que fugi de la sensació de culpabilitat que sembla imperar avui dia:

“Crec que, al final, tots fem el que podem a l’hora d’educar: som humans i actuem com sabem. Hi ha coses molt valuoses en la nova educació, però també hi detecto mancances. Els meus pares, per exemple, hi ha aspectes que no entenen gens, però alhora reconeixen que avui hi ha una educació emocional que abans no existia. El personatge del Ramon no ho veu així: comença l’obra amb unes creences molt fermes i acaba en un altre lloc. El tram final de la comèdia és especialment desbordat, gairebé boig. Jo escric per plantejar preguntes, no per donar respostes. Com a mare, el que més m’ha sorprès és que tothom opina constantment sobre tot, sobretot quan els fills són petits; la gent et diu què has de fer, i la família encara més. En el fons, aquesta obra també neix d’això: de dir que prou, que tots fem el que podem.”

El text també aprofita per tocar altres temes d’actualitat com el canvi en els models de parella i les dinàmiques familiars – a través del personatge del pare que ha decidit reduir-se la jornada laboral per cuidar el fill - o del concepte de càstig, un terme ja obsolet que ha estat substituït per la idea de “conseqüències”.

“Tot plegat, en un muntatge que transcorre en un sol espai i en temps real, això la converteix en una peça molt essencial, molt de text i d’actors, molt de teatre pur.” - ha conclòs l’autora.

"És una comèdia tendra que, alhora, aborda un tema delicat. Tothom intenta fer-ho el millor possible, però sovint ho gestiona malament.

Educar és difícil, i cadascú actua pensant que fa el millor per al nen.” Ramon Madaula

Ramon Madaula interpreta a l’avi que, amb la seva bufetada, posa en marxa tota la cadena d’esdeveniments i ha alabat tant l’escriptura del text com tot el procés d’assajos

“El procés, per a mi, té una cosa molt especial: m’agrada molt treballar amb dramaturgs d’aquí, perquè tens l’autor al costat, i això és molt valuós. Quan l’autor és mort o és d’un altre país, et sents més desemparat. En aquest cas, a més, la Marta és també la directora, i això encara ho fa més ric. Quan vaig llegir el text per primera vegada, vaig tenir la sensació que era una comèdia molt simètrica. Em recorda a les comèdies de Frank Capra, on tots els personatges són bons, però cometen errors. Parlo de comèdia simètrica perquè parteix d’una premissa molt concreta, però acaba esquitxant tota la família: tots volen el millor per al nen, però cadascú des de la seva manera d’entendre-ho. És una comèdia tendra que, alhora, aborda un tema delicat. Tothom intenta fer-ho el millor possible, però sovint ho gestiona malament. Educar és difícil, i cadascú actua pensant que fa el millor per al nen. El debat de fons no és si s’ha de pegar un infant o no —això és indiscutible, no s’ha de fer mai—, sinó quin model educatiu volem: una educació més autoritària i basada en la disciplina, o una educació més emocional i respectuosa.”

“A mi també em costa el conflicte, tendeixo a evitar-lo i a procurar que ningú s’enfadi,

però arriba un punt en què, si no t’hi impliques, les coses no es resolen.” Montse Guallar

En la ficció, la companya i partenaire de Madaula és Montse Guallar que interpreta a l’àvia, de caràcter més conciliador, o almenys així és fins que les coses agafen un tombant on ella es veu obligada a plantar-se:

“Soc una àvia amb un perfil molt reconeixible: mediadora, poc amiga del conflicte, sempre intentant que les coses no esclatin. És un personatge que es manté força en segon pla fins que arriba un moment en què diu “fins aquí”, i això m’interessa especialment perquè m’hi identifico: a mi també em costa el conflicte, tendeixo a evitar-lo i a procurar que ningú s’enfadi, però arriba un punt en què, si no t’hi impliques, les coses no es resolen. Alhora, és una dona una mica més moderna que el seu marit. Si s’hagués de posicionar en termes educatius, tot i que sovint queda en un terme mig, és una àvia oberta, que gaudeix de les coses noves i que té ganes d’entendre i avançar.”

“Som una generació que vol fer les coses diferents de com les van fer els nostres pares.

I, de cop, aquesta voluntat es concreta en la manera com eduquen el seu fill.” Sara Diego

L’actriu Sara Diego interpreta la mare del nen agredit i principal antagonista de la manera de pensar de l’avi, ja que tant ella com el seu marit defensen fermament una educació lliure i respectuosa, perquè creuen que és la millor opció: una educació basada en les emocions, en aprendre a compartir, en tot aquest nou paradigma.

“Crec que això també respon a una qüestió generacional: som una generació que vol fer les coses diferents de com les van fer els nostres pares. I, de cop, aquesta voluntat es concreta en la manera com eduquen el seu fill. Ella és una mare que treballa molt, en una empresa exigent, i és el seu marit qui passa més temps amb el nen. Això trenca amb els rols més tradicionals —el pare absent i la mare a casa—, i aquest canvi incomoda especialment el personatge del Ramon. Em sembla un punt molt interessant de l’obra.”

“Avui en dia hi ha molta informació a internet sobre com educar els fills: què han de menjar,

quin esport han de fer, com s’han de gestionar… Reps missatges per tot arreu, i això també genera una certa confusió.” Eudald Font

El director del centre que convoca la reunió és interpretat per Eudald Font qui també ha volgut destacar com d’important és el tema de l’educació avui dia, tant a casa, com a les escoles on, sovint, els mateixos educadors es troben superats per una perspectiva social que no deixa de canviar.

“Per a mi, l’educació és probablement el tema més important. I crec que actualment també hi ha molts mestres que treballen amb certa por, en aquest moviment d’“efecte pèndol” en què encara ens costa trobar un punt d’equilibri.”

Precisament aquesta capacitat de transversalitat de la temàtica i la manera d’abordar-la és la que, segons l’actor, fa que l’obra es faci interessant per un ambpli sector de la població:

“És una funció que apel·la a molta gent: a qui ha estat avi, a qui és pare o mare… En el meu cas, per exemple, el meu germà és pare i veig com els meus pares fan d’avis amb la meva neboda i això fa que et puguis sentir molt identificat amb el que passa a l’escenari. Avui en dia hi ha molta informació a internet sobre com educar els fills: què han de menjar, quin esport han de fer, com s’han de gestionar… Reps missatges per tot arreu, i això també genera una certa confusió. A l’obra apareix, per exemple, el tema del mòbil: és una escola lliure de pantalles, i això també forma part del debat.”

Sinopsi

Una comèdia sobre l’educació i els límits de la infància signada per Marta Buchaca.

L’avi d’un nen de vuit anys, després d’una rebequeria del seu net, li clava una bufetada. L’escola convoca la família a una reunió i anuncia la intenció de presentar una denúncia contra l’avi. I aquesta és l’espurna que fa que tot esclati. Ramon Madaula i Montse Guallar protagonitzen aquesta comèdia que retrata amb sentit de l’humor i ironia com n’és de difícil educar un infant. Un debat de tremenda vigència sobre els models d’educació i les eines disciplinàries que podríem considerar acceptables.