Nines, autòmates i altres dones artificials al cinema que es rebeŀlen contra els seus creadors

Quan les dones artificials deixen de ser objectes i comencen a despertar, no només canvien les històries: també canvia la manera com entenem el poder, la identitat i la mateixa idea de vida.

Des dels mites clàssics fins a les pel·lícules del segle XXI, les dones artificials han passat de ser representades com objectes passius de desig a subjectes amb agència i veu pròpia. Aquest article s’interroga sobre aquest canvi.

De les dones de pedra a ‘La núvia de Frankenstein’

Les històries sobre cossos femenins subjectes a transformació no són noves, ja apareixen en els mites grecs, com el de Pigmalió, recollit per Ovidi a Les Metamorfosis. En aquesta història, un escultor rebutja les dones reals i crea una estàtua femenina de la qual s’enamora, una dona fictícia que encarna els seus desitjos i necessitats des de la passivitat.

Al mite, la dona ideal és una creació de pedra. Però l’amor amb les creacions artificials, que suposadament perfeccionen la naturalesa femenina, resulta, invariablement, problemàtic. Pigmalió demana ajuda a Venus, que dóna vida a l’estàtua. El que era fred esdevé càlid; el que era inert, ara viu. Més endavant, aquest moment de transformació implicarà el pas de l’objecte al subjecte, no pel canvi en la matèria del cos, sinó per l’adquisició d’autoconsciència.

Durant segles, artistes i escriptors han concebut dones artificials que reflectien els anhels dels seus creadors. Des de la que anomenem Galatea fins a les figures literàries del segle XIX, aquestes figuracions femenines han despertat una fascinació a mig camí entre la meravella artística o tecnològica i un erotisme inquietant.

També trobem aquestes figures en objectes reals, com les Venus anatòmiques de cera, creades amb finalitats científiques però amb una estètica que arrossega l’ideal renaixentista de les deesses nues reclinades, combinada amb l’efecte sinistre del verisme de la cera com a material.

Més endavant, el cinema del segle XX recupera aquesta tradició amb històries de nines i dones artificials que sovint acaben malament.

Metròpolis (1927) o La núvia de Frankenstein (1935) estan protagonitzades per creadors que intenten controlar la vida de les seues creacions artificials femenines, però fracassen en el seu intent. En molts casos, aquestes històries acaben amb l’exili, la destrucció o la bogeria de la criatura o del seu creador.

El gir del segle XXI: de l’obediència a la rebel·lió

La relació entre creador i criatura femenina resulta clau per a comprendre el tipus de representació que es fa en dites pel·lícules sobre les dinàmiques sexe-afectives entre homes i dones en un marc heteronormatiu de dominació. I és que les dones artificials sovint són concebudes com a objectes d’amor que es veuen forçades a dita relació. No es tracta doncs d’un amor igualitari, sinó d’un amor narcisista: el creador estima una imatge de si mateix que projecta en la creació.

Però aquesta creació, en el mateix moment que adquireix autonomia, trenca amb el sistema de dominació al que està sotmesa. Així, qui havia de ser controlable deixa de ser-ho, obrint la porta a noves narratives.

En el cinema contemporani alguna cosa canvia, les dones artificials ja no són només víctimes o monstres, sinó protagonistes de la seua pròpia història, i prenen decisions des de l’autoconsciència. Les criatures es converteixen en subjectes, que passen de ser per a l’altre, a existir per elles mateixa. No només viuen: desperten.

Her (2013), Ex Machina (2014), Air Doll (2009), Poor Things (2023) o ¡La Novia! (2026) són exemples d’aquestos personatges femenins que problematitzen la seua pròpia existència, que es neguen a acceptar la passivitat des de la que han estat concebudes pels seus creadors. Es pregunten qui són, d’on venen i per què han estat creades.

Aquest despertar implica una presa de consciència sobre el poder que tenen en la presa de decisions, fet que transforma el relat cinematogràfic i obre espai per a la generació de noves històries.

El reflex del #MeToo

Les protagonistes entenen que han estat dissenyades per servir, però decideixen no fer-ho. En lloc d’això, busquen llibertat i opten per la fugida o per la confrontació directa. Aquestes noves representacions contemporànies responen a debats actuals sobre tecnologia i gènere que ens remeten al seu torn a l’enfortiment del moviment feminista a nivell global.

En un món on la intel·ligència artificial és cada vegada més present, aquestes històries plantegen preguntes urgents. Què vol dir ser humà? Pot una màquina tenir consciència? I, sobretot, qui té el poder de definir aquestes categories?

Des de la teoria feminista i el posthumanisme, aquestes figures es poden llegir com una crítica a les estructures de poder tradicionals. Les ginoides del cinema actual no només desafien els seus creadors, sinó també les normes socials que les han definit. Són, per tant, una crítica a les imposicions de gènere que situen a dones i altres col·lectius en una posició de desavantatge i vulnerabilitat respecte als homes.

Aquest pas no és només narratiu, sinó també simbòlic. Respon a un context on moviments com el #NiUnaMenos, #YoSiTeCreo, #MeToo, #WomensRights, etc. han situat el debat sobre la violència contra les dones damunt de la taula. Les criatures artificials femenines que desperten ho fan responent als crits feministes que reivindiquen igualtat i justícia social.

Maria Medina-Vicent, Profesora Titular de Universidad (FIlosofía), Universitat Jaume I; Antonio Loriguillo-López, Professor Titular de Comunicació Audiovisual, Universitat Jaume I y Teresa Sorolla Romero, Profesora del Departamento de Ciencias de la Comunicación de la Universitat Jaume I, Universitat Jaume I

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.